Amb la moto les sensacions van canviar. La comoditat va augmentar i el cansament va disminuir però trobàvem a faltar quelcom difícil d'explicar. El motor amagava els sorolls de la selva i la relació amb l'entorn i amb la gent que ens anàvem trobant ja no era la mateixa, una fina barrera invisible ens embolcallava impedint que pels nostres porus absorbíssim aquell paisatge amb la mateixa intensitat.
Tot i això la moto ens seguia permetent gaudir, encara que fos parcialment i a més baixa intensitat, de la
sensació d'aventura i llibertat. Potser no tant com amb la bici però molt més que en cotxe o compartint bus amb altres turistes. La
posició estàtica gairebé no em provocava dolor a la costella, a part d'algunes sotragades de tant en tant, així que vam poder continuar el nostre viatge sobre dues rodes.
 |
| En vermell l'itinerari realitzat en bicicleta i en verd en moto |
El fet és que ens vam dirigir cap al nord de
Palawan seguint més o menys l'itinerari planejat, alternant trams de
carretera, amb altres de
pista de terra o de
camí fangós, bàsicament per
terreny muntanyós, creuant rius, selves i petits poblats de camperols i pescadors, banyant-nos en gorgs i cascades d'aigua cristal·lina i menjant en petits comerços de carretera.
 |
| Itinerari realitzat en moto pel nord de Palawan |
Al final en
moto vam realitzar
6 etapes, a més d'un parell de dies de descans a
Port Barton, per gaudir de d'aquest bell i encara tranquil indret, fent una petita excursió a peu i una altra en
bangka (petita barca tradicional de pesca) per explorar l'espectacular entorn. L'última etapa foren els
270 kms de retorn des de
El Nido (on també vam estar uns dies) fins a
Puerto Princesa, on havíem d'agafar el vol de tornada.
 |
| Benvinguts al riu subterrani de Puerto Pricesa!! |
Però abans abans de llogar la moto, per recuperar-me una mica més de la caiguda en bicicleta, ens vam prendre un dia de descans agafant un bus i anant a veure el
Riu Subterrani de Puerto Princesa, una de les màximes atraccions turístiques de
Palawan, sobretot des de que l'any 1999 la UNESCO el va declarar
Patrimoni de la Humanitat i, posteriorment, una de les
Set Noves Meravelles del Mon Natural.
 |
| Desembocadura del riu subterrani al mar |
La desembocadura del riu subterrani es troba al costat del poble de
Sabang, a uns
50 kms al nord de
Puerto Princesa i es tracta d'un riu que flueix per les
cavitats d'origen càrstic excavades a la roca calcària d'aquest sector de
Palawan. S'han descobert més de
8 kms de riu subterrani, dels quals poc més de
4 són navegables tot i que, durant les visites turístiques s'hi penetra un
quilòmetre i mig.
 |
| Navegant a rem per l'interior del riu subterrani |
Durant la visita, d'uns 45 minuts, el guia explicava el curiós
origen geològic així com el complex i especialitzat
ecosistema que s'ha anat adaptant durant mil·lennis a la vida en la obscuritat d'aquesta peculiar cova, les condicions de la qual van canviant a mesura que ens hi endinsem, fins al punt d'haver-hi
espècies endèmiques d'aquesta foscor permanent, formada per una successió de llacunes interiors, túnels i cambres espectaculars amb estalactites de formes impossibles.
 |
| La bonica platja on desemboca el riu subterrani |
El riu subterrani desemboca en una platja de cocoters i aigües cristal·lines, flanquejada per parets verticals desbordants de vegetació. Per sort està protegida, igual que tot l'entorn, doncs juntament amb el riu subterrani forma part d'un
parc nacional que engloba totes les selves circumdants i els
esculls coral·lins d'aquesta costa espectacular.
 |
| La platja de Sabang, al costat mateix de la platja on desemboca el riu subterrani |
 |
| Camperols de Palawan alimentant una truja |
L'endemà vam prosseguir la nostra travessa però ja sobre la moto, deixant les bicicletes a l'allotjament de Puerto Princesa, a on havíem de dormir la última nit abans d'agafar l'avió cap a casa. Una vegada fora del
caòtic trànsit de la capital, de seguida ens vam retrobar amb els bells paisatges rurals que impregnen la immensa majoria del territori de
Palawan.
 |
| Poblat tradicional del centre de Palawan |
Durant la ruta anaven apareixent petits poblats dispersats per la selva, habitats per la
multitud d'ètnies que hi havia a l'illa de
Palawan i que conservaven encara un mode de vida tradicional, basat en la agricultura de subsistència i la pesca a petita escala, que duien a terme amb les
bangkes, les petites embarcacions tan característiques de
Filipines, amb la seva forma estreta i amb uns patins fets de canyes de bambú per estabilitzar-les.
 |
| Port Barton |
La primera etapa sobre la moto (que havien de ser dos dies en bicicleta), van ser els 145 kms que separen
Puerto Princesa de
Port Barton, on vam arribar de nit, plovent a bots i barrals i per una pista molt enfangada. A diferència de tots els altres llocs on havíem dormit durant la travessa en bici, a
Port Barton hi havia una bona oferta d'allotjaments on passar la nit. És notava que era indret turístic, malgrat la tranquil·litat que s'hi respirava.
 |
| Passejant per la platja de Port Barton |
L'endemà, amb la llum del dia, vam poder copsar la bellesa de
Port Barton en tota la seva dimensió. Es tractava d'un llogarret amb un
turisme incipient que encara conservava plenament el seu encant i l'ambient de poble endormiscat, amb quatre carrers sense asfaltar i una platja amb una estampa espectacular.
Tot i que a la platja ja proliferaven els allotjaments turístics, aquests eren força modests i integrats al paisatge, amagats darrera els cocoters i construïts bàsicament de fusta. A diferència del que més tard veuríem a
El Nido,
Port Barton no estava afectat pel turisme de masses i encara gaudia d'una
atmosfera relaxant i d'aquella
tranquil·litat pròpia dels indrets apartats de tot.
 |
| Passejant pels carrers de Port Barton |
Els carrers de
Port Barton tenien aquell punt de
destarotats i
desendreçats dels pobles que han crescut una mica ràpid però on encara no ha arribat el turisme de masses, de manera que encara conserven l'
espontaneïtat, la
naturalitat i la
autenticitat enfront de l'artificialitat dels centres turístics més cobejats. I per molts anys!
 |
| Afores de Port Barton. La petjada del progrés als confins de les Filipines. |
Port Barton és la bellesa de les seves platges de cocoters, però també és la
petjada del progrés arribant als
confins de les Filipines, on fa ben poc encara vivien en cabanyes dins de la selva. Un progrés que arriba amb comptagotes però que deixa una empremta menys sostenible i biodegradable que la que deixaven els materials que s'havien estat emprant fins fa ben poc. Una vegada més ens trobàvem de cara amb el preu del progrés.
 |
| Contratant un tour per la badia de Port Barton |
Un dels dies a
Port Barton el vam dedicar a fer un volt per les espectaculars illes que hi ha disperses per la seva badia a bord d'una petita
bangka, nom amb que es coneixen les petites i afusades barques tradicionals filipines. Vam contractar l'excursió amb l'Emmanuel, un simpàtic palaweny que ens va prometre un dia inoblidable navegant pel paradís.
 |
| Una bangka navegant per la badia de Port Barton |
Una mostra de que el turisme era un fet incipient en aquest racó de
Palawan van ser els 10 euros que l'Emmanuel ens va cobrar per tot un dia navegant amb la
bangka per aquells illots de somni amb el simple però exquisit menjar inclòs, consistent en
peix fresc i
porc adobat cuinat a la brasa sobre la sorra d'una de les illes on vam parar.
 |
| Caminant cap a la White Beach |
El dia següent a la volta en
bangka per la badia, vam decidir fer una excursió a peu a la propera
White Beach, una bonica i tranquil·la platja situada tan sols a 3 o 4 kms al sud de
Port Barton. De la mateixa platja d'aquesta localitat sortia un sender que s'endinsava per una terreny selvàtic, alternant trams d'
espesa vegetació amb d'altres que havien aclarit per plantar-hi
cocoters.
 |
| Una bangka de pescadors amb la xarxa a l'interior |
El camí, força pla i còmode, alternava també els trams de selva amb d'altres per la mateixa línia de costa on podíem apreciar l'estat de
baixamar en que es trobava la marea, deixant al descobert antics
esculls coralins, ara només amb l'esquelet calcificat, banyats temporalment per una mar sempre plana i amable, doncs estava protegida pel gran amfiteatre natural que formava la
badia de Port Barton.
 |
| Arribant a la White Beach |
El sender va acabar desembocant a una pista que vam seguir fins arribar a la platja coneguda com a
White Beach, una llarga extensió de sorra en forma de ferradura,
flanquejada per cocoters i amb una
aigua cristal·lina que semblava que et convidés a banyar-t'hi. Només hi havia alguns bungalows i un petit xiringuito aixoplugats sota la vegetació on podies prendre alguna cosa o fins i tot dinar. El final de l'
època de pluges es feia notar i petits xàfecs s'alternaven amb el sol tropical.
 |
| La White Beach plovent |
 |
| La White Beach amb sol, poca estona després |
 |
| La Montse en remull |
 |
| El xiringuito de la White Beach |
 |
| Passejant per la White Beach |
 |
| Marxant de White Beach en bangka |
Després de dinar al xiringuito de
White Beach vam aprofitar una petita
bankga que retornava cap a
Port Barton per apuntar-nos-hi i no haver de refer el mateix camí a peu. La panxa plena i el sol del migdia d'aquestes latituds no són una bona combinació. El pescador ens va cobrar al voltant d'un euro pel viatge i tots 3 vam quedar contents. A
El Nido de bon segur ens hagués costat 4 o 5 vegades més!
 |
| Gaudint de les comoditats i la tranquil·litat de Port Barton |
L'estada a
Port Barton fou un dolç parèntesi en la travessa sobre dues rodes. Aquí vam trobar una
equilibrada proporció entre les comoditats d'un turisme incipient i l'autenticitat de la vida rural palawenya.
Port Barton era un indret equidistant entre les desconegudes terres del sud per on havíem pedalat i el turisme massificat que trobaríem més endavant a
El Nido.
 |
| - Vols dir que és per aquí? |
Vam deixar
Port Barton amb bon regust de boca i vam enfilar cap al nord, resseguint aquella
abrupta costa i conduint per camins en força mal estat, amb trams estrets aptes només per a vehicles amb dues rodes, pujant
costes pedregoses i
travessant rius crescuts. Teníem la sensació d'estar a la fi del món. No volem ni pensar com ens ho haguéssim fet si haguéssim patit una avaria!
 |
| Tot i estar al final de l'època de pluges molts camins estaven inundats |
A més a més havia estat plovent tota la nit i part del matí i molts camins estaven
enfangats i fins i tot
inundats. Segurament deuen estar així fins a finals de desembre quan s'acaba la
temporada de pluges. Al poc de sortir anàvem passant per vivendes rurals aïllades, però a mesura que ens allunyàvem de
Port Barton penetràvem més i més en una espessa jungla sense rastre de vida humana i la pista es tornava més i més salvatge.
 |
| Passejant per una platja perduda pels confins de Palawan |
De tant en tant la pista s'apropava molt a la línia de costa i apareixia alguna
platja de somni, salvatge i solitària, sense hotels, ni bungalous, ni turistes, tan sols quatre cabanes i algunes
bangkes de pescadors "aparcades" sobre una sorra acariciada per un mar que semblava no estar mai de mal humor, protegit per una badia en forma de ferradura i unes illes que frenaven l'embat de les aigües exteriors.
 |
| Palawan va ser declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO. No és d'estranyar. |
Aparcar la moto i caminar per aquelles platges soltaries dignes protagonitzar qualsevol postal, ens feia sentir la felicitat de saber que encara hi havia
paradisos apartats de l'embat turístic i del progrés, a la vegada que el fet que la
UNESCO hagués declarat l'illa de
Palawan com una
Reserva de la Biosfera, ens feia tenir l'esperança que tots aquells paratges es poguessin conservar en aquell estat o, si més no, fossin objecte només d'un desenvolupament sostenible.
 |
| Nen observant des d'una vivenda del poble de Bigaho |
Al passar pel costat d'un poblet anomenat
Bigaho vam veure que hi havia unes
cascades d'aigua anunciades, així que vam aparcar la moto i vam caminar uns 10 minuts per un bonic sender fins arribar-hi.
 |
| Dos amigues que vam fer al poble de Bigaho |
Al passar pel poble vam tenir el privilegi de ser acompanyats per
un parell de nenes prou avorrides com per considerar-nos l'atracció del moment. Amb la mirada vergonyosa i el somriure tímid ens van ensenyar el camí, de manera desinteressada i sense demanar-nos res a canvi, prova inequívoca del poc turisme que arriba per aquest racó de l'illa. Que Déu protegeixi
Palawan! (o la UNESCO, és igual... qui sigui!)
 |
| Platja de Panindigan |
Ens vam acomiadar de les nostres noves amigues i vam prosseguir per pistes pedregoses cap a la població de
Sant Vicente, on volíem fer nit. A l'arribar-hi encara vam tenir temps d'apropar-nos fins a un poble de pescadors anomenat
Panindigan, un llogarret perdut en una petita península format per un grapat de cabanes al llarg d'una llarga platja. Les
bangkes dels pescadors, la silueta dels cocoters i la canalla corrent per la platja conformaven una postal difícil d'oblidar.
 |
| Vailets jugant a Pilota a San Vicente, Palawan |
A
San Vicente vam dormir en una senzilla i espartana pensió. Res a veure amb els allotjaments turístics de
Port Barton, però la encantadora família que la regentava ens van fer sentir com a casa i es van esforçar per fer-nos un sopar que vam trobar deliciós. Tornàvem a estar submergits en el
Palawan més profund i, malgrat les dutxes sense aigua calenta i els llits durs, ens hi sentíem molt a gust.
 |
| Vista aèria d'una part de Long Beach, Palawan. Font: Internet |
Vam deixar
San Vicente resseguint la costa nord, paral·lels a la que ara es coneix com a
Long Beach, una platja d'uns 15 kms, separada per un parell de ressalts rocosos i reconeguda com
la més llarga de tot Filipines. Actualment és un
paradís de tranquil·litat, sense hotels ni turisme, però ens van explicar que algunes cadenes d'hotels importants havien comprat molts terrenys i fins i tot estaven acabant de construir un
aeroport que havia de començar a operar aquell any mateix, a finals del 2017. Esperem que no es converteixi en un centre de
turisme massificat i que aquest indret tant remot sàpiga conservar l'encant actual. És difícil ser optimistes en vistes del que ha ocorregut a tants altres llocs paradisíacs però hem de confiar en el control dels d'organismes internacionals i en la sensibilitat del govern filipí. Quin remei!
 |
| Bangkes de pescadors a la platja d'Alimanguan |
Vam resseguir la
Long Beach fins a un petit poble de pescadors anomenat
Alimanguan, on hi havia una
solitària platja de sorra blanca (un dels trams de la Long Beach), ara només ocupada per les
bangkes, les senzilles barques de pesca filipines amb els seus patins de bambú. Se'ns feia difícil imaginar (potser perquè ens hi negàvem) la platja plena de ressorts de luxe, hamaques i embarcacions esportives.
 |
| Camps d'arròs a prop de Alimanguan |
A
Alimanguan vam deixar de resseguir la costa i vam torçar cap a l'est per creuar un petit port de muntanya per una pista de terra amb trams encimentats. Les
platges de sorra blanca van canviar per
camps d'arròs i
selves tropicals, però seguia sent un sublim decorat de fons que ens feia gaudir de cada moment d'aquella travessa sobre dues rodes.
 |
| El port de Taytay |
Aquella tarda vam arribar a
Taytay, un poble ja més gran, una mica destarotat però encara autèntic, amb carrers amples i polsosos i un animat
mercat local ple de vida. No és un poble especialment bonic, doncs es nota que ha crescut de manera desordenada, amb barraques de llauna i petites construccions de ciment. Tot i ésser el centre neuràlgic d'aquesta regió de
Palawan, no deixa de ser un poble petit i tranquil.
 |
| Arribant a Taytay el que més crida l'atenció és Fort de Santa Isabel |
Però si alguna cosa destaca a
Taytay, és el
Fort de Santa Isabel, construït pels colonitzadors espanyols l'any
1667, per defensar-se dels
pirates musulmans que infestaven les costes d'aquella època. La construcció defensiva és va anar completant i va finalitzar el
1738, amb una estructura semblant a com el podem veure avui en dia. El nom actual del fort se li va posar més tard, durant el
s.XIX en honor a la reina
Isabel II.
 |
| El Fort de Santa Isabel, construït el segle XVII a Taytay |
De fet els espanyols van arribar a l'illa de
Paragua (actualment Palawan) a principis del
segle XVII i el
1623 van fundar Taytay, quan el sud de l'illa encara pertanyia al
Sultanat de Brunei, de religió musulmana, fins que al
1749 van cedir aquests territoris als espanyols, els quals, l'any
1818, van fer de tota l'illa una sola província (aleshores anomenada
Calamianes) i van declarar
Taytay capital d'aquesta.
 |
| Entrada al Fort de Santa Isabel, a Taytay. |
La visita al
Fort de Santa Isabel, aquí conegut com a Fuerza de Santa Isabel, costava menys d'un euro per cap i consistia en un petit museu interior i l'accés a la planta superior, on hi havia una petita
capella i els
canons que servien per defensar-se dels
pirates moros, entre els quals destacava el temible corsari
Bigotillo i els seus homes, que durant el
segle XVIII van assetjar diverses vegades el fort.
 |
| Parets del fort fetes amb antics esculls coral·lins |
Com a curiositat cal destacar que el fort s'havia construït amb la pedra que més abundava per aquell territori i que era, sobretot, trossos d'antics
esculls coral·lins, tant comuns al llarg de molts sectors de la costa de
Palawan. L'estructura i forma dels
coralls, després de segles d'erosió, encara és podia reconèixer perfectament. Podem dir que el fort s'havia construït amb els esquelets d'animals que un dia van poblar aquesta illa.
 |
| Vistes a Taytay des del Fort de Santa Isabel |
Des de la privilegiada situació del fort, les vistes al poble i a la badia de
Taytay eren excel·lents. Era fàcil deixar volar la imaginació i veure com els pirates atacaven la vila i com els seus habitants s'amagaven a la fortalesa, tal com també ho devien fer als
castells de frontera de casa nostra, durant els segles
X i
XI, per defensar-se de les invasions sarraïnes. Guerres en nom de Déu que succeïen fa mil anys i que segueixen succeint avui en dia.
 |
| Els palafits de Taytay |
Ja fora del fort i per mirar d'aprofitar els últims raigs de sol de la tarda, vam anar a voltar per la part de
Taytay que donava al mar, on la gent vivia sobre
palafits, és a dir cases tradicionals aixecades sobre pals per evitar el contacte amb l'aigua del mar. El carrer principal era una rústica passarel·la de fusta construïda a sobre del mar, a tocar de la costa.
 |
| Els palafits estan construïts a sobre del mar |
Els habitants dels palafits es veien gent
molt humil i
molt lligats al mar, per això és probable que fossin de l'ètnia
Badjao, coneguts també com a gitanos del mar, per la seva cultura nòmada, tot i que actualment s'han establert en llocs fixes, moltes vegades en senzills palafits. A
Palawan els
Badjao són una de les
minories ètniques, per això podria ser que aquesta comunitat de
Taytay ho fos, però no ho vam poder confirmar.
 |
| Estació de busos de Taytay, amb els característics jeepneys |
L'endemà ens vam tornar a enfilar a la moto i vam prosseguir cap al nord, amb la intenció d'arribar a
El Nido aquella mateixa tarda. Abans de marxar vam fer un volt pel mercat i el centre de
Taytay per acomiadar-nos del poble. No podia faltar una foto amb el transport públic més famós de Filipines, els
Jeepneys, jeeps de la
segona guerra mundial abandonats pels americans i reciclats pels filipins.
A mig camí entre
Taytay i
El Nido vam agafar un trencall per visitar les
cascades de Kuyawyaw. Es notava que ens apropàvem a
El Nido, la destinació turística per excel·lència de Palawan, doncs ens van fer pagar
200 php per cadascú, més
200 php més per agafar un guia local (era obligatori) que ens portés pel sender que conduïa fins als salts d'aigua. En total
600 php (uns 10 €).
 |
| Un guia ens va acompanyar fins a les cascades |
 |
| El primer dels tres salts d'aigua Kuyawyaw |
Així doncs, la Montse, el guia i jo vam anar remuntant la selva per un corriol que resseguia el riu i passava per
tres salts d'aigua correlatius, separats per uns 10 minuts de caminada, cada qual més espectacular que l'anterior i amb unes enormes gorges que convidaven a un bany refrescant, especialment després de la pujada i la xafogor ambiental.
 |
| En moto direcció a El Nido per la National Highway de Palawan |
Després de la refrescada a les tres gorges de les
cascades de Kuyawyaw, vam tornar a pujar a la moto per completar els aproximadament 35 quilometres que ens faltaven fins a
El Nido, ja tots per la
National Highway, una carretera encimentada que, malgrat ser la principal via de comunicació, no tenia massa trànsit.
 |
| -Ja estem al Nido!! |
Finalment vam arribar a la turística població de
El Nido, un poble no massa gran però absolutament ple d'allotjaments de tot tipus, restaurants, agencies de viatge i molts turistes. Tots els que no havíem vist durant el que portàvem de viatge es trobaven voltant per aquí! De seguida vam copsar que ens trobàvem en un d'aquells centres de peregrinació ineludibles per als joves
backpackers que pul·lulen pel sud-est asiàtic.
Després d'una travessa en bicicleta i una altra en moto pels racons més remots de l'illa de Palawan, ara ens tocava restar uns dies a El Nido per descobrir en bangka l'impressionant arxipèlag de Bacuit, una joia arquitectònica de la natura que no ens volíem perdre de cap manera. Així doncs us animem a acompanyar-nos en aquesta nova part del viatge clicant el següent enllaç:
o si preferiu:
 |
| FINS LA PROPERA !!! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada